CAT ESP

El Bloc: Judicis de pel·lícula

RSS

Erin Brockovich (2000)

25/03/2019
Avui us proposem una pel·lícula basada en fets reals. Erin Brockovich (Julia Roberts) tracta sobre la vida d’una mare divorciada amb molts problemes per trobar feina, que un dia pateix un accident de trànsit. Després de perdre injustament el judici sobre l’accident comença a treballar pel seu advocat Ed Masry (Albert Finney). Allà descobreix a partir de l’expedient d’un client, una trama que revela l’existència d’aigües contaminades en una petita comunitat local, provocades per una empresa de gas i electricitat que utilitza la tècnica del fracking.

Aquest film protagonitzat per Julia Roberts i Albert Finney que va veure la llum l’any 2000, a més a més d’obtenir molt bones crítiques i una important recaptació va ser guanyadora d’un Premi Oscar, d’un Globus d’Or i d’un Bafta, tots a la millor actriu.

El que m’atrau d’aquesta pel·lícula és com enfoca especialment el tracte entre l’advocada i els clients, molt més humà del que estem acostumats a veure, i amb els advocats contraris d’una poderosa companyia. Una escena que he posat en pràctica en més d’una ocasió és aquella en la que la protagonista rep al seu despatx la visita sorpresa dels advocats contraris. Senzillament memorable!

Una tria excel·lent per una tarda de diumenge; de ben segur!



 

 

Erin Brockovich (2000) Facebook Twitter Linkedin Google +

El jutge (“The judge” de David Dobkin, 2014)

02/10/2015
Amb l'arribada de la tardor, des del Bufet Molina Bosch us recomanem una bona pel•lícula per veure mentre sentim la pluja per la finestra.

El film explica la història del típic advocat d'èxit de la gran ciutat, cínic i excèntric, que torna a la petita població en la qual va créixer per assistir al funeral de la seva mare.

Durant l'estada al seu poble natal, el seu pare, un venerable jutge local, amb qui mantenia una tensa relació des de fa anys, és acusat d'un crim. Es disposarà llavors a defensar al seu pare, tot i anys d'allunyament i distància emocional.

Aquesta pel•lícula no és només un film de temàtica judicial, que ho és, i els nord-americans saben tractar aquests temes perfectament, perquè tenen una enorme tradició; és també i fins i tot principalment, un film dramàtic. Un drama que no té res de nou, però que es presenta amb una força i una intensitat sorprenents, gràcies al duel interpretatiu entre Robert Downey Jr. i el veterà Robert Duvall, un exemple d'oratòria per a un film comercial. Així doncs, no espereu un film ple d'intriga, però sí un ple d'emocions, també en el moment del veredicte final.
El jutge (“The judge” de David Dobkin, 2014) Facebook Twitter Linkedin Google +

La caixa de música (“Music box” de Constantin Costa-Gavras, 1989)

01/12/2014

Quina pel·lícula més maca! L’havia vista quan era petit i tenia el record que m’havia agradat, tot i que no recordava perquè. Ara l’he recuperat i, després de veure-la, entenc perfectament perquè em va agradar. Per què és un film que arriba fins al més fons de la teva ànima.

Hi ha un judici, sí, i la trama gira al voltant d’aquest judici, però això només és l’excusa per crear un dilema a l’espectador, per fer-lo entrar en un debat intern dominat per les emocions.

Un paperàs el de la Jessica Lange, l’advocada i protagonista principal de la pel·lícula. I no es tracta de la típica advocada despiadada, infalible; tampoc no es tracta del típic judici amb interrogatoris brillants i girs sobtats. L’important no és l’advocat ni el fiscal, sinó les declaracions dels testimonis que van apareixent.

I per primer cop veig com es desenvolupa un interrogatori fora del jutjat, per impossibilitat del testimoni. Ni tan sols m’hi he trobat a la meva vida professional.

El final em va semblar sublim. No pel què hi passa, sinó per com ho dissenya el director i com ho executen els personatges. L’última escena és tan delicada, que s’acaba fonent amb la mateixa música dels títols de crèdit, mentre l’espectador encara està pensant quina hagués estat la seva reacció si es trobés en una situació similar. Per cert, el tema musical de l’última escena és preciós; convida a mantenir-se una estona més al sofà. No hi ha pressa per aixecar-se.

Des del Bufet Molina Bosch us animem a que la mireu una tarda o un vespre que no tingueu pressa, que tingueu ganes de veure una història maca explicada de forma senzilla. No us decebrà.

La caixa de música (“Music box” de Constantin Costa-Gavras, 1989) Facebook Twitter Linkedin Google +
Pàgines:
1 2 3 4

També pots llegir

Els Blocs

CONTACTA AMB NOSALTRES SENSE COMPROMÍS 93 674 17 54 o info @ molinabosch.cat
Av. Rius i Taulet 5-9, 2n 2a - 08172 Sant Cugat del Vallès

Bufet Molina Bosch
Marcas de aceptación