Aquest cop el Bufet Molina Bosch recomana per primer cop una pel·lícula espanyola, que, a més, no inclou cap judici. Tenint en compte aquestes circumstàncies, i el fet que és del 1963 i, per tant, està rodada en blanc i negre, els poc entregats al cinema poden suposar que no ha de ser una pel·lícula interessant de veure. Tot al contrari! Aquest film de Luis García Berlanga és molt recomanable.
Es tracta de la típica pel·lícula espanyola que retrata la societat espanyola amb una mirada àcida alhora que còmica.
En aquesta ocasió, el director ens situa en una Espanya tardo-franquista. Un empleat de pompes fúnebres sense prou valor per fer realitat les seves expectatives de futur, es deixa atrapar a la xarxa de la filla del botxí de l'Audiència Nacional, un personatge que respon poc a la idea habitual que ens faríem d'un botxí.
La necessitat econòmica i les poques oportunitats que genera el país provoquen que el protagonista es deixi convèncer per substituir el botxí quan aquest es jubila, bo i sabent que no serà capaç d'exercir la seva tasca quan arribi el moment.
Aquesta pel·lícula és un gran document de la societat espanyola del moment, retratat per Berlanga utilitzant l'humor negre de forma realment deliciosa.
No us perdeu el final de la pel·lícula; seria un pecat que us adormíssiu! L'última escena em va deixar frapat. Quin contrasentit. El botxí sembla que estigui travessant el corredor de la mort per últim cop a la seva vida. Si et poses en la pell del botxí, pot ser que tu també et maregis.
Quina crítica més punyent contra la pena de mort! De debò, no us la deixeu perdre...
