El Bloc: El dret és història?

Diem que una norma és draconiana quan entenem que és excessivament severa, quan el càstig és absolutament desproporcionat en relació a la conducta que se sanciona. Ara bé, perquè l'anomenem d'aquesta manera?

Aquesta denominació arrenca fa més de 2.600 anys. Concretament, fou el 621 a.C quan Dracó de Tessàlia va rebre l'encàrrec de recollir per escrit per primer cop totes les lleis que s'aplicaven a Atenes, però que s'havien transmès de forma oral. Precisament l'oralitat havia fet que els jutges, que formaven part de les oligarquies, les havien estat aplicant massa sovint de forma completament arbitrària i abusiva.

Així doncs, Dracó va redactar un codi que recopilava les normes de dret més comunes perquè els ciutadans tinguessin una major seguretat jurídica. El problema és que Dracó va anar molt més enllà; segurament amb la intenció de posar ordre de forma dràstica en un moment de tensió social, va establir un sistema de penes absolutament desproporcionat, que afavoria clarament les oligarquies predominants: un simple robatori podia comportar una pena de mort; un deute impagat convertia el deutor en esclau al servei del seu creditor; etc.

Aquest sistema va crear molt malestar entre la població i la majoria de normes es van derogar pocs anys després, cap al 594 a.C., quan Soló va aprovar la seva Constitució.

Des del Bufet Molina Bosch rebutgem absolutament les normes draconianes, però malauradament últimament se n'estan aprovant algunes que se'n podrien considerar, salvant les distàncies amb les d'èpoques pretèrites.

Viquipèdia. L'enciclopèdia lliure (versió en català).

V.A. Historia de Grecia antigua. Madrid: Editorial Cátedra, 1989.

Qui més qui menys coneix a grans trets què significa tenir una concepció dretana o esquerrana de la política, però, sabeu com es va originar aquesta definició tan peculiar?

Ens hem de traslladar als orígens de la revolució francesa. Concretament ens hem de situar als últims dies d'agost de 1789, al Palau de Versailles. Després que els diputats de l'Assemblea Nacional s'haguessin atribuït unilateralment la sobirania legislativa en detriment del poder reial, tocava redactar la que seria una de les primeres constitucions de l'era moderna.

Un dels apartats que calia debatre i que va provocar motius de discòrdia entre els diputats, fou el de com construir el nou sistema legislatiu. Els diputats més conservadors preferien optar per un sistema bicameral, de manera que una de les cambres fos integrada per senadors designats entre els membres més afins al poder, i l'altra estigués composta per diputats elegits pels ciutadans mitjançant sufragi universal; a més, el rei (aleshores encara n'hi havia, a França), podria vetar qualsevol de les lleis que aprovés el Parlament. Per contra, els diputats més progressistes advocaven per un sistema unicameral amb diputats elegits únicament pels ciutadans; pel que fa al dret de veto del rei, tindria només efectes suspensius de forma temporal.

Per acabar decidint sobre aquesta qüestió, es va dur a terme una votació una mica peculiar: tots els diputats que estiguessin a favor de la primera de les postures, s'haurien de situar al costat dret del president de l'assemblea; els partidaris de la segona postura, se situarien a l'esquerra. Els vencedors foren els de l'esquerra, però des d'aleshores ha quedat la concepció que les tendències polítiques més progressistes i radicalment democràtiques són idees d'esquerres, i les que defensen postures més conservadores i limitadores de drets polítics són idees de dretes.

Els advocats del Bufet Molina Bosch tenim la nostra pròpia concepció de la política, però som capaços de defensar els interessos de qualsevol persona, independentment del costat del president al que hagués preferit situar-se al Palau de Versailles, perquè creiem en la justícia universal i el dret de defensa de tothom.

CASTELLS OLIVÁN, IRENE.La revolución francesa, 1789-1799. Madrid: Editorial Síntesis, 1997.

En època medieval es van crear i generalitzar uns mecanismes per afavorir els vincles i les xarxes de relacions entre els estaments de poder territorial. Es tracta del contracte feudovassallàtic.

Aquest contracte es podia concertar entre iguals amb caràcter indefinit, o bé perquè un castlà guardés el castell d'un castellà amb caràcter temporal, o bé per reclutar cavallers, també amb caràcter temporal.

El contracte feudovassallàtic comportava que el senyor concedia un feu al vassall, és a dir, un territori concret, més o menys extens. El vassall en podria cobrar rendes, però a canvi havia de jurar fidelitat al senyor, proporcionar-li homes i armes quan els necessités i, generalment, defensar el seu territori de possibles enemics, encarregar-se del govern i d'administrar justícia.

L'acte d'homenatge i el jurament de fidelitat comportava tot un cerimonial amb transcendència pública, que donava més seguretat a un contracte que la majoria de les vegades era de caràcter verbal.

És clar que aquest sistema va servir per garantir l'estatus d'un determinat ordre social, l'aristocràtic, i a això hi va ajudar el fet que els feus no es podien segregar per repartir-los sinó que s'havien de transmetre en bloc i sense que les dones hi poguessin participar.

 

Bibliografia

SALRACH MAES, JOSEP MARIA. Història medieval de Catalunya. Barcelona: edicions Proa, S.A., 1998.