Aquest cop el Bufet Molina Bosch torna a valorar una pel·lícula en el que l’element central és un judici militar en context de guerra, igual que ja vam fer amb “El sergent negre”.
Si parlem d’un film d’Stanley Kubrick, està clar que no serà una pel·lícula qualsevol. Efectivament, es tracta en aquest cas d’una pel·lícula amb una trama ben senzilla i amb poques pretensions estètiques. El que hi compta és el fons, el missatge profund que transmet. S’hi barreja el sense sentit que significa la guerra en l’època moderna, els jocs de poder en els diferents nivells de l’estament militar, des del soldat ras fins a l’oficial de més alt nivell, i la despersonalització d’unes tàctiques militars anclades a l’antic règim, però amb un material bèl·lic amb una capacitat de destrucció massiva.
En aquest context, tres soldats escollits a dit o per sorteig respondran per tot un regiment que no ha estat capaç de conquerir un enclavament, per ordre d’un oficial incompetent que es preocupa més de la seva projecció com a militar que de vetllar per les vides de les persones que té al seu càrrec.
Per a aquells que formeu part del món dels juristes, veureu com es desenvolupa un consell de guerra en què les irregularitats processals afloren descaradament i amb tota normalitat, sense que ningú hi pugui fer res més que protestar formalment, tot i sabent que serà inútil. Tot el pa està repartit de bell antuvi, tothom ho sap, però cal muntar el circ i fer la pantomima perquè el sistema està muntat així, no s’hi pot fer més.
Una pel·lícula magistral que ens permet valorar la sort que tenim del nostre sistema jurisdiccional, amb totes les seves imperfeccions.
Aquesta és la pel·lícula més moderna que hem comentat fins ara. Com en la majoria dels casos, es tracta altre cop d'un film nord-americà i, és clar, es nota que tenen una llarga tradició en el gènere, però també que cada cop necessiten rebuscar més la trama per poder oferir un metratge original. Ho reconec, és una de les coses que em molesta cada cop més del cinema americà. La falta d'idees autèntiques els porta a crear trames sovint poc creïbles.
En aquest cas, es tracta d'un personatge de mitjana edat, intel·ligent, metòdic i complex, encarnat per Anthony Hopkins, que dispara a la seva muller a sang freda, de forma premeditada i perfectament calculada per tal que no se'l pugui incriminar. L'acusen i el porten a judici, renuncia al seu advocat i es defensa a sí mateix enfront d'un jove fiscal brillant, protagonitzat per Ryan Gosling.
No dubto que hom no es pugui defensar a sí mateix en judici, però el protagonista ho fa d'una forma tan acurada, serena, inclús prepotent, que es fa difícil de creure que hi hagi algú que es pugui comportar d'aquesta manera en el seu primer judici, i menys encara en un d'aquesta transcedència. Tots els advocats recordem els nostres primers judicis i no és gens fàcil, oi?
Tot i així, la trama està ben muntada, es manté el suspens fins al final, la música acompanya perfectament les escenes i els actors fan grans interpretacions. Sobretot m'ha sorprès molt agradablement la de Ryan Gosling, que fa molt creïble el seu personatge. No tan així en el cas de Hopkins, que per més bé que interpreti el seu paper, fa difícil de creure que hi pugui haver algú amb aquest perfil. Però és la imatge que acompanya aquest gran actor, que no és la primera vegada que encarna aquest tipus de personatges (recordem el cèlebre Annibal Lecter).
Així doncs, el Bufet Molina Bosch us recomana aquesta pel·lícula perquès us la mireu una nit tranquil·la. No es fa gens pesada i segur que us agradarà el desenllaç final. I de pas, fixeu-vos en els títols de crèdit inicials. Estan muntats de manera que dóna la sensació que es fusiona la realitat amb la ficció.
En un bloc sobre comentaris de grans pel·lícules no hi podia faltar un film d’Alfred Hitchcock. També ell va dirigir un film d’aquesta temàtica, allunyant-se una mica de les seves típiques pel·lícules de suspens, amb un resultat desigual segons el moment de la trama.
Abans de comentar aquest film, vull deixar ben clar que penso que haurien d’haver traduït el títol literalment de l’anglès, ja que s’ajusta molt més a l’argument que no pas el que li van donar. Tampoc m’acaba d’agradar la veu que li posen al protagonista, interpretat pel mític Henry Fonda que ja repeteix en aquest bloc, però la seva interpretació t’ho fa oblidar.
Dit això, el primer que cal saber és que aquesta pel·lícula es basa en fets reals. És important retenir aquesta dada ja que això augmentarà les vostres emocions quan visioneu el film. No us preocupeu, en Hitchcock en persona us ho recordarà a l’inici. I això és especialment important per als advocats que llegiu aquestes línies. El tractament de l’encausat és tan realista que et fa adonar realment del tràngol que passen els nostres clients quan passen per una situació a la que nosaltres ja hi estem avesats, però que no deixa de ser molt crítica.
Però abordem l’argument. Christopher E. Balestrero, un músic afable, amb una família típica amb certes dificultats econòmiques, és detingut per un robatori que diu que no ha comès. És la primera vegada que es troba en una situació d’aquest tipus i la seva reacció és com la d’un ninot que assisteix atònit a la seva perdició i la de la seva família, sense que hi pugui fer res per aturar-ho. La interpretació d’Henry Fonda i la forma com la dirigeix el mestre Hitchcock, amb un to hiperrealista, quasi de documental, d’influència kafkiana, fan d’aquesta primera part de la pel·lícula una obra mestra que no es pot perdre cap advocat amb un mínim d’empatia.
La segona part del film, que es dedica al judici i el desenllaç, és més fluixa des del punt de vista de la trama i, en la meva opinió, el final és massa precipitat i mancat de suspens. A més, l’última veu en off dibuixa un final feliç de la situació real d’aquella família després de tot aquest succés, quan la realitat fou molt diferent. Exigències de la productora i d’un sector de públic que necessita certes dosis de superficialitat.
El Bufet Molina Bosch recomana aquesta pel·lícula a tots els advocats perquè us adoneu de l’angoixa que pateix el nostre client quan és la primera vegada que topa amb la justícia. A nosaltres ens recorda la importància de la nostra feina ja que som els que hem de donar calma i seguretat al client, per més que les coses li vagin absolutament en contra.
