El Bloc: Judicis de pel·lícula

La foguera de les vanitats (The Bonfire of the Vanities) va ser dirigida per Brian de Palma el 1990 i protagonitzada per Bruce Willis, Tom Hanks, Melannie Griffith i Morgan Freeman.

La pel·lícula es basa en la novel·la de Tom Wolfe del 1987, el títol de la qual s’inspira en els fets històrics que van succeir el 7 de febrer del 1497 a Florència. Aquell dia es van cremar milers de miralls, maquillatges, vestits, quadres i llibres perquè es consideraven objectes plens de vanitat i, per tant, induïen les persones a pecar.

La història que transcorre a la pel·lícula ens l’explica un periodista alcohòlic (Peter Fallow – Bruce Willis) a qui se li presenta l’oportunitat de rellançar la seva decadent carrera periodística. Es tracta del cas d’un broker eminent de Wall Street (Sherman McCoy – Tom Hanks), acusat d’atropellar un noi negre i ferir-lo de gravetat, quan en realitat qui conduïa era la seva amant (Maria Ruskin – Melanie Griffith).

A partir d’aquest moment es produeix un linxament públic contra en Sherman McCoy. Un líder religiós de la comunitat negra, el fiscal del districte i diversos periodistes actuaran sense cap mena d’escrúpol per intentar treure profit personal de la situació.

El jutge del Bronx que porta el cas (Morgan Freeman) està acostumat a portar multitud de procediments en un barri amb alts índexs de delinqüència, i no està per aquesta mena de romanços.

Al final de tot el jutge ens regalarà una reflexió moral típicament americana, que vol posar de relleu la falta d’ètica i moral tant del líder religiós, com del fiscal del districte i els periodistes que han dut a en Sherman McCoy a aquesta situació.

En aquesta pel·lícula el director retrata una alta societat novaiorquesa, que només mira pels seus interessos i per mantenir les seves aparences. De fet l’obra pretén demostrar que tant la fama com els diners no són mai suficients per impedir la caiguda d’un membre de l’alta societat; i denuncia la falta de moral de la gent per aconseguir allò que vol.

Per tot això i molts d’altres elements una gran pel·lícula a criteri del Bufet Molina Bosch, que de ben segur us farà gaudir alhora que reflexionar sobre la hipocresia i les convencions socials.

Otto Preminger va dirigir aquesta pel·lícula el l959 a partir d'un guió extret d'una novel·la de Robert Traver i interpretada en els papers principals per James Stewart, Lee Remick, Ben Gazzara i George C. Scott.

La pel·lícula narra el judici d'un assassinat, comès per un jove tinent de l'exèrcit americà (Ben Gazzara) que ha mort el presumpte violador de la seva dona (Lee Remick). S'encarregarà de la seva defensa un tranquil i decadent advocat amb no massa feina i no gaires diners i que, tot i això, passael seu temps pescant i tocant el piano en companyia d'un vell amic, en una indefinida i suposadament idíl·lica petita ciutat americana.

Es va rodar en blanc i negre, però la música de jazz de Duke Ellington que subratlla l'acció, era moderna aleshores i encara ho és ara. Res és balder en aquest film; inclús els títols de crèdit que apareixen al final són avantguardistes i donen pistes, o no, sobre com es resoldrà el cas.

Aquesta gran pel·lícula va obtenir set nominacions als Oscars, però els va perdre injustament, a parer meu, davant d'un altre gran film: BEN-HUR.

La filmografia nord-americana té molts i grans títols en el gènere de “judicis”, però sempre he tingut debilitat per aquesta pel·lícula; permet que un actoràs com James Stewart es llueixi entre les grans interpretacions del seu ajudant, del fiscal, del jutge, de l'acusat i de la dona d'aquest.

És a través de les declaracions i intervencions en el judici de tots ells que tenim coneixement de la història. Són els diferents punts de vista dels personatges el que proporciona l'extraordinària ambigüitat a la pel·lícula, la qual cosa fa que al final l'espectador no sàpiga si l'acusat és culpable o innocent. Preminger es limita a exposar el judici amb llargs i elaborats plans on ningú sembla dir la veritat.

Deutora també, al meu parer, del gènere del “trhiller”, música, blanc i negre, ambient claustrofòbic i personatges amb “passat”, ANATOMIA DE UN ASESINATO és per aquestes raons i moltes més, una de les pel·lícules preferides del Bufet Molina Bosch. Si sou advocats, no deixeu de veure-la; assistireu a un gran judici i a uns grans interrogatoris de part, de testimonis i de pèrits.

La pel·lícula d'aquest mes fou dirigida per Jim Sheridan l'any 1993 i protagonitzada per Daniel Day-Lewis i Emma Thompson. El fet que estigui basada en fets reals contribueix a incrementar la sensació d'injustícia i que el final posi la pell de gallina.

Es tracta d’una d’aquelles pel·lícules que fa trontollar la petita franja que hi ha entre el bé i el mal, i que constantment genera dubtes sobre qui actua de forma correcta i qui no . Explica l’evolució del jove Gerry Conlon (Daniel Day Lewis), des dels carrers de Belfast fins un posterior judici per possible col·laboració amb el grup terrorista irlandes IRA, passant per un llarg període d’empresonament.

El protagonista s'havia traslladat a Londres amb la intenció d’evitar que l'IRA prengués represàlies contra ell. Un cop a Londres, s'instal·la en una casa ocupa i comença a cometre petits robatoris. Un seguit de circumstàncies desafortunades faran que la policia britànica el detingui a ell i a uns companys com a principals sospitosos d'un atemptat en un pub en el que han mort quatre soldats i un civil. De retruc, també encarceren al seu pare i a la tieta.

Després d'un judici molt influït per l'estat de l'opinió pública, el jutge els declara culpables sense proves i els imposa llargues penes de presó. A partir d’aquí comença una apassionant lluita per aconseguir la llibertat dels seus familiars amb la col·laboració de l’única advocada que creu en la seva causa (Emma Thompson).

Penso que “En el nom del pare” és una d’aquelles pel·lícules que s’han de veure no només per comprendre les diferències entre el dret anglosaxó o “common law” i el nostre dret, sinó que demostra que la justícia no sempre és imparcial i que un malentès o una mala jugada poden enviar a la presó a qualsevol de forma injusta. A més, l’actuació de l’advocada, estelar segons el meu criteri, li dóna un toc que la converteix en un dels films de temàtica jurídica més entretinguts que jo he vist.